La llegenda dels

 Sentinelles d'Arkëmis  

“Fa molt i molt de temps, abans que l’univers existís, en un lloc que avui dia només la imaginació és capaç de percebre, va esclatar una gran lluita. La del bé contra el mal. Durant una eternitat havien mantingut un equilibri que a Lucifer, senyor dels inferns, no li agradava, s’avorria. Així que, cansat, un bon dia va decidir acabar amb tot allò i va enviar totes les seves hordes contra el regne del bé. Desprès de dues eres d'aferrissades lluites, les hordes de Satanàs van aconseguir fer retrocedir les fronteres del regne del bé de forma inexorable. Cada cop el desequilibri era més notable, les lleis bàsiques de la realitat es descomponien, la gravetat es feia confusa, el temps barrejava el món real i el dels somnis....

 

La Victòria del mal, i per tant l’arribada del regne del caos es trobava cada cop més a prop....  però els esforços de Lucifer no eren suficients, les forces del bé encara aguantaven per protegir aquell equilibri. Com a un últim esforç i amb ànim de sortir victoriosos, els grans bruixots infernals de Lucifer van crear la força definitiva que donaria la victòria al mal i arravataria l’equilibri a aquell món. Van ser engendrats a les profundes fosses infernals quatre temibles criatures... quatre dracs tan ferotges, cruels i despietats que fins hi tot el mateix Lucifer va patir per fer-los sortir per les portes de l’infern. Van ser anomenats: Näkras, Kröm, Mordüm i Arkëmis.


Tots quatre units van anar exterminant tot el que trobaven al seu pas, tant forces del bé com del mal, no hi havia cap criatura capaç de controlar tan temible força devastadora.

 En pocs dies l’esquadró de dracs van aconseguir arribar fins a les últimes defenses del bé... on aquestes guardaven l'equilibri de l'univers i únic lloc on encara no regnava el caos. Les defenses van aguantar aferrissadament contra els atacs dels monstres que despedaçaven sense pietat qualsevol criatura que s'interposés davant d'ells. Finalment, i sense cap obstacle que s’oposés, els dracs van enfonsar les portes de la cambra de l'equilibri... van endinsar-se en la màgica instància on es trobava la font de l'equilibri, un petit i brillant estel flotant sobre el seu altar que mantenia tot el que era com era. Sense més miraments, el van rodejar decidits a destrossar-lo i donar pas definitivament al regne del caos. Però contra tota raó va succeir una cosa increïble... quan Mordüm es va llençar sobre aquell estel per destrossar-lo, la seva llum es va fer enlluernadora, atrapant  tots quatre dracs i transformant-los... Mordüm, el que es trobava més a prop, va ser convertit en una candent flama que va esclatar en una atronadora explosió de foc quedant repartit per tot el firmament... Näkras en un violent i immens núvol d'aire i pols que es va separar i expandir per tot l’univers creant l’aire que respirem.... Kröm va ser transformat en un incontenible torrent d'aigua que ho inundava tot al seu pas creant mars i oceans, i Arkëmis... Arkëmis va ser convertida en duríssima pedra...

             Així va ser com va desaparèixer el regne del bé i del mal...fusionant-se tot en un perfecte i equilibrat univers... tota la barreja va donar pas als planetes, els estels... la gravetat, el moviment.... la vida, la natura i els seus cicles.... el bé i el mal van desaparèixer per passar a formar part d'un món abstracte que tan sols la ment humana és capaç de percebre.     

 Arkëmis, transformada en pedra, va ser llençada a les fosses infernals, i va romandre petrificada durant milions d'eres en el més profund dels infernscom a recordatori que l’equilibri és tan la font del bé com la del mal, que no existeix una cosa sense l’altre, i que cal seguir conservant-lo per què tot pugi continuar existint en pau.

                 Però aquí no acaba la llegenda.... darrera d'aquesta antiga batalla hi va haver un grup de dimonis que no acceptaven els plans de Lucifer... eren una colla de diables que només volien passar-s’ho bé i la desaparició de tot allò que coneixien no els hi feia gens de gràcia, així que es van dedicar a sabotejar la maquiavèl·lica obra de Satanàs. Eres després de la batalla, un grup descendent d’aquells rebels van decidir que ja era hora de commemorar aquella victòria. Així que, sota les ordres del bruixot infernal Mörth, van anar a la recerca de la llegendària Arkëmis, únic record d'aquell esquadró de dracs mitològics amb el fi de tornar-la  a la vida, però no per lluitar... sinó per divertir-se.... 

 El viatge va ser llarg, creuant els interminables rius de magma, a través de llargues i obscures grutes, escarpats penya-segats, violents volcans que no paraven d’escopir foc, mil i una criatures infernals... però al final Mörth va donar amb la bèstia al més profund dels inframons. Convertida en pedra, la bèstia es trobava mig enterrada i abandonada. Els Sentinelles es van disposar davant la pètrea figura i Mörth va iniciar el ritual. Primer va convertir l’Arkëmis en una bèstia de carn i ossos que va quedar estesa a terra, inerta, morta. Aleshores, el bruixot, amb el seus grans poders, va convocar l'esperit infernal Ëlgarth, el qual va respondre a la seva crida, posseïnt l’animal i tornar-li l’alè de la vida. L’esperit, sota el seu control, s’assegurava que l'Arkëmis no tornés a tenir tot el poder que va tenir antany i li va permetre a Mörth posar-li un talismà amb un conjur... un conjur que li permetria despertar i adormir la bèstia a voluntat.

 Des d'aleshores es van fer anomenar els Sentinelles d'Arkëmis i van crear la seva pròpia tradició. Una festa.... una festa per celebrar l'equilibri, la convivència, el respecte, la diversió, el companyerisme i la fraternitat.        

 Van agafar, doncs, la seva particular festa i es van dedicar a portar la seva temible bèstia a les festes infernals de la terra, on inviten als humans a participar amb ells en la seva peculiar celebració. Rera un ritual, Mörth invoca a l’Ëlgarth perquè posseeixi a Arkëmis i la  torni a la vida. Una vegada desperta, l’esperit la deixa lliure i aleshores tots surten a divertir-se intentant que la bèstia no els enxampi. Rient-se, així, del que una vegada va ser una de les més temibles criatures i celebrant el triomf de l'equilibri.           

 Avui dia, quan les flames infernals els criden, encara surten de tant en tant per les portes de l'infern i, sense que Lucifer se n'adoni, passen del món dels somnis al món real i es diverteixen amb els pocs humans que encara creuen en aquelles antigues llegendes de dracs i dimonis....”

 


 


Ilustracions: Këa